Capítol XXII

La mort de Ferran VII

En Miquel molt trist estava 7+1
d’ençà que la Neus i el Tòfol 7 +1
confinats havien estat. 8
Una cosa li estranyava 7+1
que amb el temps que ara corria 7+1
encara poesia es fes. 8

Va ser en aquell mateix dia
del vint-i-nou de setembre
de l’any mil vuit-cents trenta-tres
quan Ferran VII, el monarca,
quaranta-nou anys comptava
tan jove, deixés d’existir.

En Miquel a partir d’ara
amb esforç es dedicava
sols a treballar pel demà
pensant en la Neus i el Tòfol
un cop a casa tornessin
i ell més tranquil pogués estar.

La Neus en les seves cartes
peripècies narrava
i és que cada vegada més,
més desanimats estaven.
L’esperança només era
que la Neus no fos un record.

El Cisco des del seu poble
notícies d’una lluita
els havia comunicat.
Per ordre de Ros d’Eroles
que tots aquells homes aptes
fossin ara mobilitzats.

Aquesta nova revolta
és tema del legitimisme:
el poble més conservador
no vol Maria Cristina
que sigui la successora,
sí, en canvi,Carles cinquè.

El País Basc i Navarra
és el lloc on més destaca.
A part d’aquesta qüestió
demanen que se’ls respectin
les franquícies, també els furs.

El general Llauder ara
amb els carlins té problemes
i revoltats simpatitzants
a la Ciutadella envia.
Tramet remeses de presos
també a Ceuta i a ultramar.

La gent indignada estava
i el govern no responia.
Semblava el cràter d’un volcà.
A la taverna cantaven:
capellans i frares fora
i se’n vagin tots al carall.



---------------------------------