UNA VEU QUE RESSONA

El primer sou

Asseguda en un vagó del metro faig volar el pensament. Observo unes mirades que es dirigeixen cap a mi. No canvio d’actitud. És tant el sentiment interior que em domina, que no puc amagar un somriure i un relaxament en el rostre que em delaten. Un desig molt pensat i guardat des de fa temps s’ha fet realitat. Tanco els ulls per concentrar-me més. El balanceig del metro m’assossega i m’ajuda a discernir la solució de l'esdeveniment. Ha arribat el dia del cobrament del primer sou després d’haver acabat la carrera, només fa un mes, i junt amb aquest, el compliment d’una promesa feta a mi mateixa per a aquest dia tan esperat.

- Com sorprendré els meus pares? - Què els diré? - Què podria fer? Mira que hi he pensat moltes vegades, però ara que ha arribat el moment, les idees se’m barregen i se superposen sense trobar el camí que em condueixi a encertar.
Els vull fer partícips de la meva alegria, ja que ells són els impulsors d’aquest esdeveniment, els que han realitzat l’esforç incondicional perquè jo hagi pogut assolir el meu objectiu. No han tingut mai un no i sempre m’he sentit recolzada. Segur que a voltes s'han privat de quelcom, sense evidenciar-ho, pel sol fet de complaure’m .

Un dels primeres coses que els vull fer saber és que no els mancarà mai res mentre la meva salut m’ho permeti, així mateix, que en quedi constància, intentaré fer-los la vida el més plaent possible.

He perdut la noció del temps, però no hi pateixo. No vull perdre'm el moment present, perquè sé que és irrecuperable. Resto uns instants en silenci per posar ordre a tot aquest batibull mental. De mica en mica m’assereno i intento posar fil a l’agulla d’una manera raonable.