El meu jardí.
M’agrada a la primavera llevar-me ben d’hora, quan encara, a ponent, un resquitx de foscor s’allunya i es pot contemplar com, des de l’est, es va desvetllant la vida. S’observa, lentament, la mudança de verds a cada raig de llum que es filtra. Es pot contemplar l’eclosió d’algunes flors abeurant-se del sol, i d’altres, espolsant-se la rosada que com perles fa gala de la seva bellesa i perfecció.
El que més em sedueix és contemplar l’evolució de la flor preferida, la rosa. Jo em pregunto: ¿Com és que neix tan plena d’alegria si sap que l’edat seva és només d’un dia? La seva joventut i la seva decrepitud van juntes. Però em dóna tant, que no tinc paraules per a expressar el que sento quan la contemplo. Són tantes les vegades que he estat testimoni presencial d’aquest procés, que per molt que es repeteixi, cada vegada les sensacions són diferents. Veig la poncella encara closa, d’un aspecte tendre, verd pur, vellutat, quan només la punta de la flor s’insinua. Al cap d’unes hores, minuciosament es va descloent mostrant la seva bellesa incomparable, punt culminant on es barregen la formosor, el perfum embriagador, i l’admiració que desperta junt amb sentiments que et condueixen a la reflexió.
No em canso de mirar-la, acariciar-la i olorar-la. És una aroma inigualable, duradora, fins i tot, quan els pètals s'han desprès de la flor o es guarden com a record entre els fulls d’un llibre.
La rosa es fa palesa en diferents moments i situacions de la vida. Quantes vegades la valorem quan volem tenir un detall d'agraïment, demostrar amor, amistat, perdó, reconeixement... ?
