EL CARRER DELS PETONS

Capítol III

Nova dispesa a Sant Pau del Camp

1928 comte d’Espanya
1948 capità general de Catalunya
Objectiu: allargar el carrer fins al d’Avinyó i dedicar-lo al rei Ferran


Des del seu poble
contemplant la natura,
ara recordava
els anys a Barcelona
per sempre inoblidables.

Poc es pensava
aquell noiet del poble
que la dispesa
on ara s’hostatjava
seria destruïda.

Ara a la força
la gent desallotjaven.
Alguns ploraven,
altres es lamentaven.
Tot el carrer frisava.

El capità era
el que tot ho movia
doncs pretenia
enderrocar edificis
per satisfer els seus capricis

Ja s’aposenta
a Sant Pau del Camp ara.
És des d’aquesta
que de les salvatjades,
aviat s’assabenta.

La seva estada
li permeté conèixer
tota la Rambla,
palaus, convents, teatre,
muralles i Drassanes.

Montjuïc veia,
el castell i muntanya.
La imatge nova
d’un mar blau, net i enorme
per primera vegada

Descripció
Els sons que podrien arribar d’algun lloc.

Vaig encendre tots els llums de l’habitació, vaig obrir el balcó de bat a bat i em vaig quedar allà, a l’aguait, vigilant. Un soroll estrepitós i intermitent em mantenia en suspens. Era una barreja d’eco, terratrèmol, tronada fonda, tot tremolava. Era difícil concretar d’on provenia i quines eren les causes. Un estol d’ocells formant un grup molt compacte s’apropava al balcó, com si em volgués donar la benvinguda, alhora que amb els seus xisclets s’afegia a aquells sorolls ensordidors. El terrabastall seguia, i com una maquinària en cadena, els lladrucs dels gossos contagiaven la resta d’animalons: bestiar, animals domèstics i feréstecs, despertant-los del seu plàcid son i s’afegien a la representació. Pel carrer, ni una sola ànima donava senyals de vida. Jo era l’únic espectador d’aquest espectacle esborronador, únic testimoni d’un fet insòlit.
De sobte el repicament de les campanes del poble em despertà d’aquell malson. Amb un esverament inusitat em vaig vestir amb una revolada i en un obrir i tancar d’ulls em vaig incorporar a la rutina diària.

Capítol I i II

UNA HISTÒRIA DE LA VORA DEL FOC
Capítol I

El misteriós cas de la desaparició d’un cap del cementiri

Sols feia dos anys 5
que el protagonista 5+1
tornà a Nargó 5
des de Barcelona 5+1

Badoquejava sovint 7
tot admirant el paisatge. 7+1
L’esperit asserenava 7+1
i l’ajudava oblidar 7
antigues ferides 5+1

Amb la natura centrat
uns trucs molt forts, tot de sobte,
va percebe a la porta.
Des de dalt el seu balcó
uns grans crits s’oïen.

Lo cap! Lo cap l’hi han tallat.
Se li han endut aquells, deien,
i amb les mans gesticulaven.
En Tomàs, l’alcalde i ell,
esverats estaven.

Tots tres a veure el mossèn
a comunicar-li anaven
tot el que el Tomàs sabia.
Dubtant estava el mossèn
com ho resoldria.

El que mossèn Armengol
en aquells moments volia
era dificultats treure’s.
I el que pretenien tots,
era fer silenci.



Capítol II

Un malson a la dispesa del carrer de Ferran

Va començar a prendre notes 7+1
quan s’estava a Barcelona 7+1
i a redactar molts records 7
que des de temps ja notava 7+1
i els quals pugnaven per sortir. 8

No obstant, ell molt bé sabia
que divulgar no podia
perquè tot era molt recent;
l’acabament de la guerra
i encara bullia la sang.

Esperava aclarir un dia
el que passà al cementiri
respecte aquell cap robat.
I també els fets estrambòtics
del virrei d’Espanya, cruel.

La història ara es trasllada
en arribar a Barcelona.
Tenia només quinze anys
i no sabia de lletra.
I desitjava treballar.

Un cop a dins la muralla
l’adreçà el seu carruatge
cap al carrer de Ferran.
I allí des d’ara seria
la seva casa habitual.

El cansament del viatge
dificultà adormir-se.
Uns somnis entretallats
ja reposar no el deixaven
amb completa tranquil•litat.

Quan va despertar del somni,
neguitós encara estava.
La claror d’un raig de sol
en contacte ara el posava

amb la seva realitat.

Coll de Nargó

raiers

MARCEL FITÉ

MARCEL FITÉ


EL CARRER DELS PETONS

UNA HISTÒRIA DE LA VORA EL FOC


Una història de la vora del foc 11
és El carrer dels Petons, 7
on el comte d’Espanya 6+1
a la vora del Segre 6+1
assassinat va ser. 6

El mort el trobaren al Coll de Nargó
on aquells antics raiers
pel riu els troncs baixaven.
A Nargó tots sabien
de qui era el famós cos.

El cadàver havia estat enterrat
amb summa celeritat.
Els fets silenciaren,
confusions i dubtes
també grans embolics.

Per identificar-lo fou exhumat
poc després de ser enterrat.
La tomba profanaren,
també el cap li tallaren
i el crani tombs donà.

Després d’un temps fou altra volta exhumat
i la resta del seu cos
a càrrec es quedava
de la família ara,
la qual se l’endugué.

Fou sanguinari, conflictiu i inquietant.
Va ser durant molt de temps
que històries contaren
i llegendes crearen
amb contradiccions.

De tot això se’n parlava, diu l’autor,
quan ell era molt petit;
però no era el personatge
terrorífic, com deien,
sinó l’Home del sac.

Qui havia estat aquell home, realment,
es preguntava aquell noi.
Tots els fets l’intrigaven
també aquell secretisme
i tanta por a Nargó.

Quan el protagonista fou professor,
buscà la informació
sense esmerçar-s’hi gaire.
I un dia tot de sobte
la imatge li tornà.

Era un estiu quan l’autor a Nargó
començà la ficció
de la història aquella,
i escriu una novel•la.
Fora realitat.

La jove és qui li donà informació.
Fou en aquell vell quadern,
que més que dietari
tota una història era
d’intriga i passió.

Rosa Vila

Verbs narratius

Treball lingüístic


Referent al text de “El Fantasma” d’Ángel Burgas, on abunden tants verbs narratius, m’agradaria exposar un estudi que ha fet el lingüista Josep Ruaix sobre el que són aquests verbs, i fer-ne una llista breu dels que hi ha en el text que hem treballat.

En les obres narratives (novel•les, contes, etc.) són molt usuals els verbs que podem anomenar narratius (o verbs de narrador), és a dir, que introdueixen el discurs directe. Aquests verbs poden anar abans del discurs directe, o després, o entremig. Són verbs ja coneguts d’antic com a verbs de llengua (prototipus:dir). Però a vegades, més que un discurs directe, s’expressa, en la narració, un pensament o un sentiment: tenim aleshores els verbs de pensament (prototipus:pensar) i els verbs de sentit (prototipus: sentir).

Ara bé, com que, en una narració, els verbs de llengua (i, en menor mesura, els altres) es repetirien molt, els escriptors solen usar com a verbs narratius verbs que pròpiament no ho són. Alguns hi tenen una certa analogia o semblança, però altres en resten semànticament molt allunyats: en aquest darrer cas, l’ús d’un verb narratiu és vàlid perquè s’hi sobreentén una perífrasi amb el verb dir, amb la qual cosa, de passada, s’obté un efecte literari semblant a l’ús d’una metàfora.

Verbs i expressions equivalents a verbs narratius que hem trobat en el text:

m’ha demanat
me n’alegro de saludar-lo
ha dit
m’explica
m’ha preguntat per les meves ties, i li dic que
li he dit
ha dit
m’ha explicat
m’ha dit
li he confirmat
vol parlar-me de la seva mare?
li he dit
Doncs expliqui’m coses vostè
Si no li sembla malament li vull mostrar, ha dit la dona
ha explicat
ha afegit
vull mostrar-li
vol recolzar-se en mi, senyor Festerling?
ha dit la dona
li he assegurat
Ha fet ella
he insistit
em fa sentir malament, li he assegurat
ha objectat...


Rosa Vila

Text dialogat a l’estil d’Àngel Burgas



ENTREVISTA (Comentari)

Es tracta d’una entrevista feta al guanyador del premi Josep Pla d’enguany a l’escriptor Gaspar Hernàndez sobre el seu debut en la novel·la, El silenci. L’autor és un periodista de gran renom. Actualment dirigeix amb molt d’encert un programa de ràdio, que té molta audiència, sobre psicologia pràctica i nova espiritualitat.
A mi, com que aquests temes m’interessen molt, m’ha semblat un moment oportú de parlar-ne, per diferents motius.
L’entrevistador comença preguntant, quines són les principals idees que vol remarcar en aquest llibre.
Són dues les idees que vull exposar, diu l’autor: el guariment espiritual i la meditació com a camí per al creixement personal i l’instrument per a canviar la societat. Afegeix, a més, reivindico per al meu text la condició de novel·la i asseguro que no és un llibre especialitzat en l’autoajuda.
Quina és la finalitat del llibre, pregunta. I ell, demostrant el seu saber estar que el caracteritza, li posa un exemple de l’obra de Cervantes, explicitant, que de la mateixa manera que el gran escriptor, agafa com a teló de fons la guerra sense ser una novel·la bèl·lica, en la meva obra, el decorat de fons és el món de l’autoajuda. Encara que l’important és la història, que tracta de la meditació, per la qual cosa, s’aconsegueix el silenci interior.
Com ha nascut el llibre? El llibre, en el que hi he treballat tres anys, ha estat el protagonista del programa que porto a terme a la ràdio, i no viceversa, com alguns pensen, respon.
Què pretén transmetre? No pretenc inculcar res, declara. Però en el cas que tracta l’obra, l’opció que fa la malalta, o sigui la protagonista, és la de la curació espiritual. Encara que s’han donat casos sorprenents de remissions espontànies de la malaltia, i que la ciència investiga i que alguns anomenen miracles.
En l’elecció d'una japonesa per ser la protagonista, quin ha estat el motiu? Sé que ella coneix bé la tradició zen, filosofia que engloba molta saviesa i que és una autèntica escola de vida, per tant, sé que podrà interpretar-la millor que una altra, ja que és la seva manera habitual de viure, justifica.
Podria amb poques paraules concretar el nucli de l’argument? Relata que la protagonista, que és la japonesa Umiko, pateix un càncer, del qual confia curar-se a través de les paraules; per això el seu company li parla cada nit mentre ella dorm.
Si em permet, precisa, abans de concloure l’entrevista voldria deixar ben clar, que quan parlo d’autoajuda hi ha qui pensa que sóc una mica escèptic, però no és així, seria injust. Grans autoritats en la matèria, com els llibres de Rojas Marcos i Punset són d’autoajuda, i d’una gran qualitat.