El paisatge de l'ànima

EL PAISATGE DE L’ÀNIMA

M’ha semblat molt oportú fer una breu explicació sobre el moviment literari simbolista, relacionat amb el conte Les Senyoretes del Mar.

El paisatge de l’ànima
Segons una definició del filòsof suís Amiel, si el paisatge és un estat de l’ànima, a la inversa, l’estat de l’ànima, també és un paisatge. Els simbolistes exploren els sentiments íntims, representen els conceptes més abstractes i persegueixen un idea: aquesta recerca del “sentit” els convida a un viatge simbòlic. Els misteris de la nit, la presència enigmàtica de l’aigua, els secrets de les estacions creen per a ells llocs de somni i de meditació. Els seus personatges es mouen entre boscos que recorden la natura. També saben escapar del món terrestre. Alguns personatges s’aixequen cap als cims nevats de la creació i les ànimes transmigren en el cosmos cap als astres per arribar a un altre món.
El moviment simbolista reacciona contra els valors del materialisme i del pragmatisme de la societat industrial, reivindicant la recerca interior i la veritat universal, i per aquest motiu se serveixen dels somnis que gràcies a Freud ja no conceben únicament com a imatges irreals, sinó com un mitjà d’expressió de la realitat.

Les Senyoretes del Mar

LLIÇÒ 7
TANKAS

Les Senyoretes del Mar

Sis vailets càndids
que asseguts en les penyes
pesquen fa hores.
El crepuscle del vespre
molt ensopits els deixa

Tots ja convenen
fins que surti la lluna
fer una dormida.
De sobte, del mar vénen
les belles Senyoretes.

Un cop s’adonen
d’aquells nois que pescaven,
ja descavalquen.
Cames amunt s’enfilen
i a cau d’orella els parlen

Suau s’hi acosten
i paraules mormolen
als que ja dormen.
Són mots misteriosos
sobre el mar, peixos i herbes.

Tots ells somnien
el que les petites fades
inspiren ara.
Quan del somni desperten,
elles ja són a l’aigua.

Transformats queden.
L’encís ja ha fet l’efecte.
A partir d’ara
la vida marinera
ben dintre el cor els queda.

Conte La veu del cor

CONTE .- LA VEU DEL COR


Quan vaig arribar a l’illa pensava que la mort m’era ben propera, que no podria resistir totes les inclemències del temps, ni l’estada indefinida, ni la solitud, ni la tristesa, ni la por de les nits. Què menjaria? Tot el que m’envoltava era aigua i més aigua. Aquesta es presentava de diferents colors, matisats segons el reflex del cel que harmonitzava amb un horitzó adormit. Hi vaig arribar nedant, esgotat, però entreobrint els ulls amb dificultat, encara vaig poder divisar la cua del vaixell submergint-se en les fondàries submarines, produint simultàniament un parell d’enormes bombolles que certificaven la seva defunció.
Coincidint amb aquesta desesperació, del meu interior ressonava una veu plàcida i serena que em mussitava a l’oïda paraules de tranquil·litat, pau, valor... impregnant-me d’una energia indescriptible per afrontar l’adversitat. Érem dos a lluitar: quan ja m’ho veia tot perdut, i el desànim em conduïa a buscar una alternativa, de sobte la veu interior il·luminava la meva ment, transformant els meus pensaments. Lentament vaig anar descobrint el meu entorn. Tot agafava un altre caire. Vaig començar a prendre consciència de la meva solitud i quina seria la meva perspectiva. Sortia el sol cada dia amb més força i tot ho canviava. Ara, els fruits, plantes i animalons de totes classes que cobrien aquell diminut paratge, que semblava transportat del paradís, formava part del meu món.
Vaig començar d’integrar-me en aquesta comunitat, fins ara per mi, ignorada. Utilitzàvem un llenguatge comú que ens facilitava la convivència. Era un gaudi constant. Realment ens compenetràvem de tal manera que intuíem les necessitats de cada un. Vaig adonar-me que tots formàvem part de la naturalesa, que era com una simbiosi on tots ens beneficiàvem els uns dels altres i fins i tot ho fèiem extensiu a tot l’Univers.

EL PASSAT

Són moltes les poesies que no voldria que caiguessin a l'oblit, però és que Martí Pol em té el cor robat

EL PASSAT


On el passat perdura és en les coses
que veiem cada dia, que tenim
per nostres i no ho són; no en els records,
cera tova que els anys sovint deformen.
La tarda, doncs, és un passat que visc
ara mateix: arbres llunyans, les cases
on no he entrat mai, rostolls d’un groc intens,
pedres grises i, al fons, el blau immòbil
de les muntanyes. Tot plegat, què em diu
que jo no sàpiga ja ?
Viure és aprendre’s
part dedins d’un mateix, mentre observem
com en la placidesa de les coses
se’ns apaivaguen els sentits i ens creixen
arrels que convertim, a poc a poc
i sense esforç, en un passat riquíssim.

Miquel Martí Pol

Conte del vell tramviaire

CONTE DEL VELL TRAMVIAIRE
De Jesús Moncada
TANKAS


Fou l’Anastasi
conductor de tramvia
que amb molta pena
l’hora de jubilar-se
li era arribada.

Igual passava
amb qui l’acompanyava.
El que cobrava
molt diferent pensava
i molt content estava.

Diferents eren:
l’Adrià que així es deia
sols esperava
veure’s aviat lliure
al revés del contrari

Ho comentaven
sense deixar la feina
seguint tot el trajecte.
Molts consells li donaven
sols pretextos hi veia.

Només pensava
que les intencions eren
buscar excuses:
fer canvi de tramvies
per bonics autobusos.

Ja imaginava
que en un gran cementiri
o en un drapaire
aviat romandria
jubilat el tramvia.

Records tenia
que el relacionaven
amb l’estimada.
Lligats amb el tramvia
i un alegre diumenge.

Sílvia es deia
aquella que al tramvia
a dalt pujava.
Molt a prop d’ell s’asseia
i conduint l’observava.

Dos anys passaren
d’aquell bonic idil·li.
Sols en quedava
borrosa recordança
del dia de la boda.

Sols l’Anastasi
sabia el que passava.
Fugir volia
i protegir el tramvia
buscant una sortida.

Molt desitjava
que en una cantonada
la trobaria.
Frustrat ja no es sentia
i la pau l’envaïa

Ja cara a cara
mirades es creuaren
i decidida,
a dalt se n’és pujada
i resten en silenci.

Ja no calia
fugir amb el tramvia.
Vell, no es trobava,
el cor li bategava
i la vida els somreia.

Rosa

ENDEVINA ENDEVINALLA

ENDEVINA ENDEVINALLA, a veure si trobes quin sentiment s’hi reflecteix?

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

(La discreció)

Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions.

(L'obsessió)

Text paral·lel a la primera part de l'EMPELT, canviant alguns elements

És un capvespre, a l’Empordà, davant la Platja de Pals, desolada, sense edificis que destrossin la seva bellesa natural i tapin la vista de les muntanyes. S’albira l’impressionant conjunt de les Illes Medes retallat a l’horitzó amb un esclat de matisos grocs i rogencs provocat pel pas del sol que segueix el seu itinerari. Immers en un silenci contemplant l’anar i venir de les onades se sent un toc de campanes que bruscament altera el pensament. Duen enterrar l’avi Quimet, l’home més vell del poble, l’espardenyer, l’últim de la darrera generació d’aquesta professió. És una gran pèrdua, difícil d’oblidar. A la plaça del poble, on ell vivia, deixa un gran buit. Una corrua de gent s’hi apropa silenciosament en senyal de respecte. Recorden l’agilitat de les seves mans de bon artesà i com gaudien de la seva saviesa innata, cultivada per l’experiència viscuda, tot escoltant històries i fets, dels quals sempre es podia treure algun ensenyament moral. Era un home bo, honest, solidari i captivador.

Lliçó 3 Tercera part

Haikús

L'Ernest venia
de les terres d'Holanda
a la Terra Alta

Pobles passava,
estornells s'hi aplegaven,
l'Ebre deixava.

Uns policies
amb àcid l'adormiren
i així el retingueren.

Tot això feren
perquè molt bé sabien
de qui es tractava.

Ja s'oblidava
de l'atac que li feren,
i li agrairen.

Ara sabia
el que allí s'hi covava
el gran lingüista.

Molt bé entenia
l'enigma dels filòlegs:
salvar la llengua.

L'Alícia era
qui l'Ernest no deixava
d'afalagar-lo.

Li proposaren:
quedar-se amb ells, a casa
i el que faria.

Canvi es preveia:
veure la llum del dia
la nostra llengua.

Lluna plena era
quan ja tots dos sortiren
i molt gaudiren.