Text paral·lel a la LLUNA DE GENER

Text paral·lel a la LLUNA DE GENER

Des de la finestra contemplava com un remolí de ventijol aixecava una polseguera que, com un vel transparent, m’ennuvolava la vista. La nit feia acta de presència i una resplendor rogenca anava il·luminant la volta celeste, arran de les muntanyes que circumdaven la ciutat. El vent augmentava d’intensitat i com foragitat per esperits, aixecava les fulles que es rebolcaven com boges rodolant fins a trobar un topall, on grinyolant acabaven la seva existència. Les orenetes esvalotades presagiaven quelcom que s’apropava. L’hivern treia el nas i desgavellava tota normalitat. La tardor moria per donar pas a l’hivern. Era un espai de lluita còsmica permanent. A la caiguda de la tarda, un aire dens pesava sobre les espatlles dels vianants, alentint-los el pas i xiuxiuejant sense força. El vent xiulava i entrava per portes i finestres, convidant-los a arraulir-se i anar-se’n a jóc. La cruesa del temps es resistia a abandonar el seu lloc i donava els últims espeternecs. La primavera accelerava la seva entrada xiulant i bramulant intermitentment. La tramuntana s’escolava per forats que ignoràvem, o crèiem impenetrables. L’herbei dels camps envellutats es movia acaronat pel vent d’un costat a l’altre, contrastant colors i transparències. No obstant i això, d’una manera traïdora, la tramuntana, a voltes, sorprenia l’esforç dels pagesos convertint-lo en desastre. No és difícil constatar, com un remolí invisible i ferotge esqueixava un ametller carregat de fruit. Trist espectacle. L’estiu, anunciava la seva arribada amb dies de bonança, l’aparició dels vents es produïa a base d’un horari fix, perfecte, seguint el camí del sol. Es produïa un moment de calma. L’harmonia s’aconseguia amb el cant de les cigales i el perfum sensacional que es desprenia amb el fregadís del vent sobre la pinassa. Els matins d’estiu a les platges, són inenarrables. El vent seguint el trajecte del sol anava amainant a mesura que aquest arribava al zenit i llavors començava a cedir i a fluixejar: arribava la marinada, moment de perplexitat, de descans, de desig, fent més suportable les feines d’aquells homes que lluitaven per treure profit del seu esforç i gaudir de la recompensa any rere any.