dissabte, 17 de gener del 2009

LLIÇÓ 8

L’ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA

Tu ets l’alzina que res no t’espanta i amb valentia t’enfrontes a la bullícia.
Ets un record de les boscúries i dels cims més alts que temps ha les aigües cobrien. La Providència et recorda el que era i el que és. Et trobes sola? Desemparada? Potser enyores tes germanes tan reticents a aquesta civilització? Recordes les ovelles que et seguien submises davallant cap al pla? I que en ta ombra es cobrien i anhelaven el moment propici desitjoses d’agraïment?. Trobes a faltar els pastors que fets de la teva pasta pensaven i vestien com tu? Allà series l’amiga i confident, el cobert i sopluig en dies de pluja, l’escalfor de les llargues nits d’hivern i en els intempèries d’estiu, els faries de parallamps i elles arraulides i confiant en tu, pregarien invocant misericòrdia al Creador. Com t’acostumaràs a suportar que un cop l’any, sense protestar, et tallin les branques, que a les ovelles els desproveeixin del vestit i ho facin tot cruelment? Hauràs de créixer seguint un ordre i renunciant la llibertat. No podràs arrelar al teu aire fins al fons, ni ser fidel als teus sentiments. L’aigua fresca que baixa de les muntanyes, que et calmava la sed i et sadollava a plaer, aquí serà controlada i entubada mentre que si a prop teu fos, t’hi esplaiaries i tot tu et refrescaries. Aquell diàleg amb la natura, que tant estimes, com el substituiràs? En temps de turbulència, la mà dolça de la mare a abraçar-te i amanyagar-te vindria, i el son agafaries com un infant bressolat. Allí la vida sempre és nova, no envelleixes, sempre hi ha una il·lusió. La teva ombra és recompensada i admirada. Aquí, seràs sempre un foraster, la gent passa de pressa sense aixecar els ulls al cel i ignorant aquell arbre del qual reps un respir. Si de les normes t’apartes sempre malmirat seràs. Els canvis constants envelleixen i aviat arribes a la decrepitud. Quan més creixes i la copa més estens no et deixaran pas morir de vell. Procuraran parar el teu creixement tallant en rodó l’escorça perquè la saba deixi de circular i provocar així la mort.