divendres, 30 de gener del 2009
Conte
ELS VESTITS ANIMATS
Una atmosfera de sorpresa i incredulitat impregnava l’ambient.
Un fet inconcebible apareixia davant nostra com una realitat habitual.
Un aire i un brogit atreien lentament un grup de veïns que encuriosits, s'anaven apropant al lloc on s’havia originat l’incident.
Des de fora estant s’observava que la porta romania oberta i a l’interior, però a la vista de tots els veïns, cridava l’atenció un enorme trofeu exposat damunt un pedestal, una àguila guanyada en una cacera d’una manera innoble i vergonyosa, les conseqüències de la qual no havien de quedar impunes, al mateix temps que li conferien uns poders. De sobte, una música suau trencava el silenci i una resplendor fulgurant il·luminava els espais visibles. En aquest mateix moment i com per art d’encantament, l'àguila va començar a obrir les ales i simultàniament van anar apareixent uns vestits de diferents formes i colors movent-se en totes direccions i gesticulant. Això confirmava que la casa semblava habitada i tot funcionava com qualsevol altra. Una de les persones expectants, intrigada per aquests temes, indagà, investigà i arribà a la conclusió, després de molt rumiar-s’ho, que la causa de tot plegat havia de raure en el fet que l’àguila havia tret l’alè de vida de les persones i les havia convertides tan sols en una carcassa sense voluntat pròpia.
L’objectiu que perseguia l’animal era la venjança per la seva mort humiliant i amb traïdoria, ja que era una espècie protegida, i tot havia ocorregut en unes circumstàncies misterioses i d’una manera cruel i denigrant.
Quan més expectació hi va haver, va ser en el moment que l’àguila recuperà la vida obrint les ales en senyal de victòria i tornà a gaudir de la seva llibertat, encara que per pocs moments, ja que ella no sabia que aquesta transformació era deguda a la recepció de l'acumulació d'alè que desprenia la gent que estaven abocats al llindar de la porta contemplant-ho. Però va durar poc la il·lusió, ja que l'encant va anar perdent força a mesura que la gent anava marxant. Un cop l'entrada buida, a l'interior tot va seguir com sempre, cadascú al seu lloc, com si res no hagués passat.
ELS VESTITS ANIMATS
Una atmosfera de sorpresa i incredulitat impregnava l’ambient.
Un fet inconcebible apareixia davant nostra com una realitat habitual.
Un aire i un brogit atreien lentament un grup de veïns que encuriosits, s'anaven apropant al lloc on s’havia originat l’incident.
Des de fora estant s’observava que la porta romania oberta i a l’interior, però a la vista de tots els veïns, cridava l’atenció un enorme trofeu exposat damunt un pedestal, una àguila guanyada en una cacera d’una manera innoble i vergonyosa, les conseqüències de la qual no havien de quedar impunes, al mateix temps que li conferien uns poders. De sobte, una música suau trencava el silenci i una resplendor fulgurant il·luminava els espais visibles. En aquest mateix moment i com per art d’encantament, l'àguila va començar a obrir les ales i simultàniament van anar apareixent uns vestits de diferents formes i colors movent-se en totes direccions i gesticulant. Això confirmava que la casa semblava habitada i tot funcionava com qualsevol altra. Una de les persones expectants, intrigada per aquests temes, indagà, investigà i arribà a la conclusió, després de molt rumiar-s’ho, que la causa de tot plegat havia de raure en el fet que l’àguila havia tret l’alè de vida de les persones i les havia convertides tan sols en una carcassa sense voluntat pròpia.
L’objectiu que perseguia l’animal era la venjança per la seva mort humiliant i amb traïdoria, ja que era una espècie protegida, i tot havia ocorregut en unes circumstàncies misterioses i d’una manera cruel i denigrant.
Quan més expectació hi va haver, va ser en el moment que l’àguila recuperà la vida obrint les ales en senyal de victòria i tornà a gaudir de la seva llibertat, encara que per pocs moments, ja que ella no sabia que aquesta transformació era deguda a la recepció de l'acumulació d'alè que desprenia la gent que estaven abocats al llindar de la porta contemplant-ho. Però va durar poc la il·lusió, ja que l'encant va anar perdent força a mesura que la gent anava marxant. Un cop l'entrada buida, a l'interior tot va seguir com sempre, cadascú al seu lloc, com si res no hagués passat.
divendres, 23 de gener del 2009
CORATGIA
Què és el que et té el cor robat? 12
no són paratges d’anomenada, 9+1
ni de prestigi turístic ni històric, 10+1
ni les Drassanes ni el barri gòtic, 9+1
ni el corrent multicolor de la Rambla, 10+1
ni aquell paisatge verd que et rodeja. 9+1
ni les amplades immensurables del mar. 12
Doncs, quin és aquest amor que t’ha enlluernat? 12
La meva amor és molt més modesta 9+1
que en comptes d’eixamplar-se i enlairar-se 10+1
s’ha encongit tant, per humiliar-se. 9+1
És l’herbeta que entre els junts de les pedres 10+1
creix molt suau i amb verd esperança, 9+ 1
fent un rialler somrís de vitalitat. 12
En som tots conscients? Pensem-hi i actuem. 12
La planta és feta per a la terra 9+1
per deixar-hi sa llavor i arrelar-hi, 10+1
i de ses substàncies nodrir-se. 9+1
La natura conjuga planta i terra, 10+1
fet indestructible, inviolable, 9+1
tant si és molt poderosa com elemental. 12
L’home, manefla de mena, i el “miracle” 12
L'home, que gaudeix d'esmenar sempre: 9+1
crea, inventa, destria, agrupa, empelta, 10+1
i copia les traces i manyes. 9+1
Mes, l’herbeta, en res d’això no compta 10+1
sols per una llei desconeguda 9+1
pot fer el miracle cada nit, reeixint de nou. 12
Rosa Vila
Què és el que et té el cor robat? 12
no són paratges d’anomenada, 9+1
ni de prestigi turístic ni històric, 10+1
ni les Drassanes ni el barri gòtic, 9+1
ni el corrent multicolor de la Rambla, 10+1
ni aquell paisatge verd que et rodeja. 9+1
ni les amplades immensurables del mar. 12
Doncs, quin és aquest amor que t’ha enlluernat? 12
La meva amor és molt més modesta 9+1
que en comptes d’eixamplar-se i enlairar-se 10+1
s’ha encongit tant, per humiliar-se. 9+1
És l’herbeta que entre els junts de les pedres 10+1
creix molt suau i amb verd esperança, 9+ 1
fent un rialler somrís de vitalitat. 12
En som tots conscients? Pensem-hi i actuem. 12
La planta és feta per a la terra 9+1
per deixar-hi sa llavor i arrelar-hi, 10+1
i de ses substàncies nodrir-se. 9+1
La natura conjuga planta i terra, 10+1
fet indestructible, inviolable, 9+1
tant si és molt poderosa com elemental. 12
L’home, manefla de mena, i el “miracle” 12
L'home, que gaudeix d'esmenar sempre: 9+1
crea, inventa, destria, agrupa, empelta, 10+1
i copia les traces i manyes. 9+1
Mes, l’herbeta, en res d’això no compta 10+1
sols per una llei desconeguda 9+1
pot fer el miracle cada nit, reeixint de nou. 12
Rosa Vila
dijous, 22 de gener del 2009
CORATGIA
Conclusió de l’autora
Ella no troba explicacions que donin raó, de com poden existir sers senzills, elementals i primaris que passin per la vida inadvertits, trepitjats, suportant les crueltats del destí, i ens puguin donar exemple d’humilitat i servitud, i fins i tot, saben perdonar les ofenses i oblidar-les, oferint al món a canvi, un tendre instint de bellesa que es converteix per a ella, en admiració i àdhuc, en inspiració poètica fonamentada en la insensibilitat inconscient del seu botxí per gaudi del nostre interior.
Conclusió de l’autora
Ella no troba explicacions que donin raó, de com poden existir sers senzills, elementals i primaris que passin per la vida inadvertits, trepitjats, suportant les crueltats del destí, i ens puguin donar exemple d’humilitat i servitud, i fins i tot, saben perdonar les ofenses i oblidar-les, oferint al món a canvi, un tendre instint de bellesa que es converteix per a ella, en admiració i àdhuc, en inspiració poètica fonamentada en la insensibilitat inconscient del seu botxí per gaudi del nostre interior.
dissabte, 17 de gener del 2009
LLIÇÓ 8L’ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA
Tu ets l’alzina que res no t’espanta i amb valentia t’enfrontes a la bullícia.
Ets un record de les boscúries i dels cims més alts que temps ha les aigües cobrien. La Providència et recorda el que era i el que és. Et trobes sola? Desemparada? Potser enyores tes germanes tan reticents a aquesta civilització? Recordes les ovelles que et seguien submises davallant cap al pla? I que en ta ombra es cobrien i anhelaven el moment propici desitjoses d’agraïment?. Trobes a faltar els pastors que fets de la teva pasta pensaven i vestien com tu? Allà series l’amiga i confident, el cobert i sopluig en dies de pluja, l’escalfor de les llargues nits d’hivern i en els intempèries d’estiu, els faries de parallamps i elles arraulides i confiant en tu, pregarien invocant misericòrdia al Creador. Com t’acostumaràs a suportar que un cop l’any, sense protestar, et tallin les branques, que a les ovelles els desproveeixin del vestit i ho facin tot cruelment? Hauràs de créixer seguint un ordre i renunciant la llibertat. No podràs arrelar al teu aire fins al fons, ni ser fidel als teus sentiments. L’aigua fresca que baixa de les muntanyes, que et calmava la sed i et sadollava a plaer, aquí serà controlada i entubada mentre que si a prop teu fos, t’hi esplaiaries i tot tu et refrescaries. Aquell diàleg amb la natura, que tant estimes, com el substituiràs? En temps de turbulència, la mà dolça de la mare a abraçar-te i amanyagar-te vindria, i el son agafaries com un infant bressolat. Allí la vida sempre és nova, no envelleixes, sempre hi ha una il·lusió. La teva ombra és recompensada i admirada. Aquí, seràs sempre un foraster, la gent passa de pressa sense aixecar els ulls al cel i ignorant aquell arbre del qual reps un respir. Si de les normes t’apartes sempre malmirat seràs. Els canvis constants envelleixen i aviat arribes a la decrepitud. Quan més creixes i la copa més estens no et deixaran pas morir de vell. Procuraran parar el teu creixement tallant en rodó l’escorça perquè la saba deixi de circular i provocar així la mort.
divendres, 16 de gener del 2009
dilluns, 12 de gener del 2009
diumenge, 11 de gener del 2009
Text paral·lel a la LLUNA DE GENER
Text paral·lel a la LLUNA DE GENER
Des de la finestra contemplava com un remolí de ventijol aixecava una polseguera que, com un vel transparent, m’ennuvolava la vista. La nit feia acta de presència i una resplendor rogenca anava il·luminant la volta celeste, arran de les muntanyes que circumdaven la ciutat. El vent augmentava d’intensitat i com foragitat per esperits, aixecava les fulles que es rebolcaven com boges rodolant fins a trobar un topall, on grinyolant acabaven la seva existència. Les orenetes esvalotades presagiaven quelcom que s’apropava. L’hivern treia el nas i desgavellava tota normalitat. La tardor moria per donar pas a l’hivern. Era un espai de lluita còsmica permanent. A la caiguda de la tarda, un aire dens pesava sobre les espatlles dels vianants, alentint-los el pas i xiuxiuejant sense força. El vent xiulava i entrava per portes i finestres, convidant-los a arraulir-se i anar-se’n a jóc. La cruesa del temps es resistia a abandonar el seu lloc i donava els últims espeternecs. La primavera accelerava la seva entrada xiulant i bramulant intermitentment. La tramuntana s’escolava per forats que ignoràvem, o crèiem impenetrables. L’herbei dels camps envellutats es movia acaronat pel vent d’un costat a l’altre, contrastant colors i transparències. No obstant i això, d’una manera traïdora, la tramuntana, a voltes, sorprenia l’esforç dels pagesos convertint-lo en desastre. No és difícil constatar, com un remolí invisible i ferotge esqueixava un ametller carregat de fruit. Trist espectacle. L’estiu, anunciava la seva arribada amb dies de bonança, l’aparició dels vents es produïa a base d’un horari fix, perfecte, seguint el camí del sol. Es produïa un moment de calma. L’harmonia s’aconseguia amb el cant de les cigales i el perfum sensacional que es desprenia amb el fregadís del vent sobre la pinassa. Els matins d’estiu a les platges, són inenarrables. El vent seguint el trajecte del sol anava amainant a mesura que aquest arribava al zenit i llavors començava a cedir i a fluixejar: arribava la marinada, moment de perplexitat, de descans, de desig, fent més suportable les feines d’aquells homes que lluitaven per treure profit del seu esforç i gaudir de la recompensa any rere any.
Des de la finestra contemplava com un remolí de ventijol aixecava una polseguera que, com un vel transparent, m’ennuvolava la vista. La nit feia acta de presència i una resplendor rogenca anava il·luminant la volta celeste, arran de les muntanyes que circumdaven la ciutat. El vent augmentava d’intensitat i com foragitat per esperits, aixecava les fulles que es rebolcaven com boges rodolant fins a trobar un topall, on grinyolant acabaven la seva existència. Les orenetes esvalotades presagiaven quelcom que s’apropava. L’hivern treia el nas i desgavellava tota normalitat. La tardor moria per donar pas a l’hivern. Era un espai de lluita còsmica permanent. A la caiguda de la tarda, un aire dens pesava sobre les espatlles dels vianants, alentint-los el pas i xiuxiuejant sense força. El vent xiulava i entrava per portes i finestres, convidant-los a arraulir-se i anar-se’n a jóc. La cruesa del temps es resistia a abandonar el seu lloc i donava els últims espeternecs. La primavera accelerava la seva entrada xiulant i bramulant intermitentment. La tramuntana s’escolava per forats que ignoràvem, o crèiem impenetrables. L’herbei dels camps envellutats es movia acaronat pel vent d’un costat a l’altre, contrastant colors i transparències. No obstant i això, d’una manera traïdora, la tramuntana, a voltes, sorprenia l’esforç dels pagesos convertint-lo en desastre. No és difícil constatar, com un remolí invisible i ferotge esqueixava un ametller carregat de fruit. Trist espectacle. L’estiu, anunciava la seva arribada amb dies de bonança, l’aparició dels vents es produïa a base d’un horari fix, perfecte, seguint el camí del sol. Es produïa un moment de calma. L’harmonia s’aconseguia amb el cant de les cigales i el perfum sensacional que es desprenia amb el fregadís del vent sobre la pinassa. Els matins d’estiu a les platges, són inenarrables. El vent seguint el trajecte del sol anava amainant a mesura que aquest arribava al zenit i llavors començava a cedir i a fluixejar: arribava la marinada, moment de perplexitat, de descans, de desig, fent més suportable les feines d’aquells homes que lluitaven per treure profit del seu esforç i gaudir de la recompensa any rere any.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)