ELS TRES REIS

ELS TRES REIS

D’orient vénen
uns reis savis i màgics
vers l’establia.

Bella llegenda
d’humilitat curulla
l’Epifania.

És el misteri
de Jesús, fill del Pare.
La llum i vida.

Rosa Vila

POEMA LLUNA DE GENER

Poema LLUNA DE GENER (mètrica lliure)

Sentim efectes de la lluna?
Té uns forts moviments que influeixen
tant en humans com en les plantes
i bestioles.
Ha estat un astre importantíssim.
Inspira poetes i músics
també alguns pintors de gran fama
i altres artistes.

Dels cels d’hivern, ja tenim llunes
amb llum d'una qualitat tensa.
Cels rutilants i una llum viva
fulgor metàl·lic.
Lluna de gener és la més clara

la que converteix el paisatge
amb un somni precís i lúcid,
esplendorosa.

La lluna d’estiu és més feble.
D’una tenuïtat extrema,
d’una densitat desfibrada
i molt dispersa.
Té una llum trista i fatigada
però tota ella és impregnada
de delectació morosa
de la fatiga.

La lluna de tardor és més trista.
Navega enmig de nuvolades
agafant formes monstruoses,
record del Greco.
L’únic pintor que utilitzava
els colors dramàtics dels núvols
i en ses quadres reproduïa
malenconia.

Lluna d’hivern, nocturns destaquen:
el “Clar de lluna” de Beethoven
i “Nocturns” de Chopin hi brillen.
És bogeria.
En aquesta època la lluna
ho il·lumina amb to de misteri.
Sembla donar un aire patètic
en el silenci.

Són les llunes de primavera
les de l’escriptor Leopardi
el qual s’hi familiaritza
amb melangia.
Invoca la llum del satèl·lit
amb gravetat lúcida i viva.
Tota la seva poesia
n'és inspirada.

Rosa Vila

ELS TRES REIS

ELS TRES REIS
En literatura, una llegenda és una narració fictícia, quasi sempre d’origen oral, que fa referència a tot allò que és meravellós. Una llegenda, a diferència d’un conte, està lligada sempre a un element precís. En aquest cas a un personatge històric, i se centra menys en la llegenda que en la integració d’aquest element en la història de la comunitat a la qual pertany.
Les llegendes contenen quasi sempre un nucli bàsicament històric, ampliat en major o menor grau amb episodis imaginatius. L’aparició d’aquests, pot dependre de motivacions involuntàries, com errors, males interpretacions (l’anomenada etimologia popular, per exemple) o exageracions, o bé en el de l’acció conscient d’una o més persones que, por raons interessades o purament estètiques, desenvolupen l’embrió original.
Les llegendes són històries que la gent ha inventat sobre fets que succeïren en un llunyà passat. No són del tot fantàstiques perquè alguna cosa tenen de realitat: se les pot ubicar, per exemple en un temps històric o en un lloc geogràfic determinat. Però el que les llegendes conten està generalment ple de màgia i fantasia. És per això que aquestes històries no moren i la gent les recorda generació rere generació.
Centrant-nos amb la grandesa de l’Epifania, la llegenda dels reis màgics, no rau en el fet que fossin tres, ja que no eren tres ni eren reis, ni tampoc en el fet de l’aparició d’una estrella desconeguda, que no devia ser tan desconeguda perquè aquest fenomen astronòmic ja era un fet comprovat pels astrònoms antics. Es diu que és una llegenda, no perquè siguin uns fets màgics sinó que el que és sorprenent, que uns savis que venien de molt lluny i tenien uns grans coneixements, s’humiliessin davant el misteri d’un naixement en un estable, oblidant l’orgull inherent a la seva condició de persones instruïdes.

El paisatge de l'ànima

EL PAISATGE DE L’ÀNIMA

M’ha semblat molt oportú fer una breu explicació sobre el moviment literari simbolista, relacionat amb el conte Les Senyoretes del Mar.

El paisatge de l’ànima
Segons una definició del filòsof suís Amiel, si el paisatge és un estat de l’ànima, a la inversa, l’estat de l’ànima, també és un paisatge. Els simbolistes exploren els sentiments íntims, representen els conceptes més abstractes i persegueixen un idea: aquesta recerca del “sentit” els convida a un viatge simbòlic. Els misteris de la nit, la presència enigmàtica de l’aigua, els secrets de les estacions creen per a ells llocs de somni i de meditació. Els seus personatges es mouen entre boscos que recorden la natura. També saben escapar del món terrestre. Alguns personatges s’aixequen cap als cims nevats de la creació i les ànimes transmigren en el cosmos cap als astres per arribar a un altre món.
El moviment simbolista reacciona contra els valors del materialisme i del pragmatisme de la societat industrial, reivindicant la recerca interior i la veritat universal, i per aquest motiu se serveixen dels somnis que gràcies a Freud ja no conceben únicament com a imatges irreals, sinó com un mitjà d’expressió de la realitat.

Les Senyoretes del Mar

LLIÇÒ 7
TANKAS

Les Senyoretes del Mar

Sis vailets càndids
que asseguts en les penyes
pesquen fa hores.
El crepuscle del vespre
molt ensopits els deixa

Tots ja convenen
fins que surti la lluna
fer una dormida.
De sobte, del mar vénen
les belles Senyoretes.

Un cop s’adonen
d’aquells nois que pescaven,
ja descavalquen.
Cames amunt s’enfilen
i a cau d’orella els parlen

Suau s’hi acosten
i paraules mormolen
als que ja dormen.
Són mots misteriosos
sobre el mar, peixos i herbes.

Tots ells somnien
el que les petites fades
inspiren ara.
Quan del somni desperten,
elles ja són a l’aigua.

Transformats queden.
L’encís ja ha fet l’efecte.
A partir d’ara
la vida marinera
ben dintre el cor els queda.

Conte La veu del cor

CONTE .- LA VEU DEL COR


Quan vaig arribar a l’illa pensava que la mort m’era ben propera, que no podria resistir totes les inclemències del temps, ni l’estada indefinida, ni la solitud, ni la tristesa, ni la por de les nits. Què menjaria? Tot el que m’envoltava era aigua i més aigua. Aquesta es presentava de diferents colors, matisats segons el reflex del cel que harmonitzava amb un horitzó adormit. Hi vaig arribar nedant, esgotat, però entreobrint els ulls amb dificultat, encara vaig poder divisar la cua del vaixell submergint-se en les fondàries submarines, produint simultàniament un parell d’enormes bombolles que certificaven la seva defunció.
Coincidint amb aquesta desesperació, del meu interior ressonava una veu plàcida i serena que em mussitava a l’oïda paraules de tranquil·litat, pau, valor... impregnant-me d’una energia indescriptible per afrontar l’adversitat. Érem dos a lluitar: quan ja m’ho veia tot perdut, i el desànim em conduïa a buscar una alternativa, de sobte la veu interior il·luminava la meva ment, transformant els meus pensaments. Lentament vaig anar descobrint el meu entorn. Tot agafava un altre caire. Vaig començar a prendre consciència de la meva solitud i quina seria la meva perspectiva. Sortia el sol cada dia amb més força i tot ho canviava. Ara, els fruits, plantes i animalons de totes classes que cobrien aquell diminut paratge, que semblava transportat del paradís, formava part del meu món.
Vaig començar d’integrar-me en aquesta comunitat, fins ara per mi, ignorada. Utilitzàvem un llenguatge comú que ens facilitava la convivència. Era un gaudi constant. Realment ens compenetràvem de tal manera que intuíem les necessitats de cada un. Vaig adonar-me que tots formàvem part de la naturalesa, que era com una simbiosi on tots ens beneficiàvem els uns dels altres i fins i tot ho fèiem extensiu a tot l’Univers.

EL PASSAT

Són moltes les poesies que no voldria que caiguessin a l'oblit, però és que Martí Pol em té el cor robat

EL PASSAT


On el passat perdura és en les coses
que veiem cada dia, que tenim
per nostres i no ho són; no en els records,
cera tova que els anys sovint deformen.
La tarda, doncs, és un passat que visc
ara mateix: arbres llunyans, les cases
on no he entrat mai, rostolls d’un groc intens,
pedres grises i, al fons, el blau immòbil
de les muntanyes. Tot plegat, què em diu
que jo no sàpiga ja ?
Viure és aprendre’s
part dedins d’un mateix, mentre observem
com en la placidesa de les coses
se’ns apaivaguen els sentits i ens creixen
arrels que convertim, a poc a poc
i sense esforç, en un passat riquíssim.

Miquel Martí Pol