El carrer dels Petons

EL CARRER DELS PETONS

Capítol VI
La dispesa del carrer dels Petons

Els dies següents d’aquells fets 8
l’obrador romania en silenci. 9+1.
En Miquel no obstant, encuriosit 10
volia saber més del món. 8
No era prou valent, no s’atrevia 9+1
i aquell silenci volia trencar 10
d’aquella rutina cansat 8
i una altra vida nova enyorava. 9+1
El món és més que la feina del forn.10

Quan estava encaboriat 8
fou l’amo qui li comunicava 9+1
l’aprenentatge havia superat. 10
Dispesa es podia buscar 8
i així disposar de cert temps lliure 9+1
i trepitjar per fi el carrer també. 10
L’amo va ser qui l’adreçà 8
cap aquell carrer dels Petons, ara 9+1
un passatge amb un passat resplendent. 10

Ja dins la dispesa instal•lat 8
i habitació amb vista, escollida, 9+1
va poder gaudir de llum i escalfor. 10
El bon tracte que allí rebé 8
junt amb l’Antoni, un amic del Bages 9+1
fou d’una gran consideració. 10
Una bona relació 8
tots dos estadants, allí gaudiren. 9+1
i l’harmonia deixà bon record. 10

EL CARRER DELS PETONS

CAPÍTOL V
Escenes macabres a l’Esplanada

El Lluís ja absent del forn,
acte de presència hi feu,
mentre estaven enfornant.

L’objectiu era presentar
El Brusi i una proclama.
La Ciutadella es trobava
sota bandera negra,ja.

Juntament amb l’explosió
i el so de la canonada
volia dir que els reus ara
havien estat consumats.

Ja descobert havia estat
un complot que conspirava,
i que el cruel comte d’Espanya
havia desarticulat.

Tretze eren els empresonats
que afusellats a trenc d’alba
havien estat per ordre
d’aquell comte tan inhumà.

Com un exemple d’escarment
quatre foren els cadàvers
que penjats van ser a les forques,
ja a la nit abans escollits.

Al cap de la banda ordenà
Las habas verdes toquessin
I al ritme del so ballava
entre els penjats i agonitzants.

Tant la tropa i comandaments
com també una gran gentada
que el que passava aplaudia
per cessar amb la subversió.

La proclama que el comte feu
redactar en aquell diari,
fou feta d’un gran cinisme,
doncs no era per indemnitzar.

CAPÍTOL IV

EL CARRER DELS PETONS

CAPÌTOL IV
El forn del carrer Fonollar

No gaires dies
en aquella dispesa
es va quedar.

En un forn el llogaren,
d’aprenent l’agafaren
a canvi de menjar i dormir.
Esclavitzat estava
fins que aprengué l’ofici
i aviat de lleure gaudí.

Amics feu de seguida
quan ingressà en la fleca.
Eren Cisco, Lluís i Pep.
Entre saques dormia
i una sola obertura
el comunicava amb el món.

Ara bé recordava
aquella cantarella
del sereno en nits de tardor.
Alguns tocs de campanes,
que al poble el transportaven,
també crits d’algun presoner.

Era aquella vesprada
quan semblà que sentia
que els laments, els gemecs i crits
d'aquells sons que arribaven,
més punyent el to era
que d’altres dies, diferent.

El motiu ignorava.
Aviat va saber-ho.
Era aquell fatídic canó
que el fi anunciava
i el terror començava.
No s’ho podia imaginar.

EL CARRER DELS PETONS

Capítol III

Nova dispesa a Sant Pau del Camp

1928 comte d’Espanya
1948 capità general de Catalunya
Objectiu: allargar el carrer fins al d’Avinyó i dedicar-lo al rei Ferran


Des del seu poble
contemplant la natura,
ara recordava
els anys a Barcelona
per sempre inoblidables.

Poc es pensava
aquell noiet del poble
que la dispesa
on ara s’hostatjava
seria destruïda.

Ara a la força
la gent desallotjaven.
Alguns ploraven,
altres es lamentaven.
Tot el carrer frisava.

El capità era
el que tot ho movia
doncs pretenia
enderrocar edificis
per satisfer els seus capricis

Ja s’aposenta
a Sant Pau del Camp ara.
És des d’aquesta
que de les salvatjades,
aviat s’assabenta.

La seva estada
li permeté conèixer
tota la Rambla,
palaus, convents, teatre,
muralles i Drassanes.

Montjuïc veia,
el castell i muntanya.
La imatge nova
d’un mar blau, net i enorme
per primera vegada

Descripció
Els sons que podrien arribar d’algun lloc.

Vaig encendre tots els llums de l’habitació, vaig obrir el balcó de bat a bat i em vaig quedar allà, a l’aguait, vigilant. Un soroll estrepitós i intermitent em mantenia en suspens. Era una barreja d’eco, terratrèmol, tronada fonda, tot tremolava. Era difícil concretar d’on provenia i quines eren les causes. Un estol d’ocells formant un grup molt compacte s’apropava al balcó, com si em volgués donar la benvinguda, alhora que amb els seus xisclets s’afegia a aquells sorolls ensordidors. El terrabastall seguia, i com una maquinària en cadena, els lladrucs dels gossos contagiaven la resta d’animalons: bestiar, animals domèstics i feréstecs, despertant-los del seu plàcid son i s’afegien a la representació. Pel carrer, ni una sola ànima donava senyals de vida. Jo era l’únic espectador d’aquest espectacle esborronador, únic testimoni d’un fet insòlit.
De sobte el repicament de les campanes del poble em despertà d’aquell malson. Amb un esverament inusitat em vaig vestir amb una revolada i en un obrir i tancar d’ulls em vaig incorporar a la rutina diària.

Capítol I i II

UNA HISTÒRIA DE LA VORA DEL FOC
Capítol I

El misteriós cas de la desaparició d’un cap del cementiri

Sols feia dos anys 5
que el protagonista 5+1
tornà a Nargó 5
des de Barcelona 5+1

Badoquejava sovint 7
tot admirant el paisatge. 7+1
L’esperit asserenava 7+1
i l’ajudava oblidar 7
antigues ferides 5+1

Amb la natura centrat
uns trucs molt forts, tot de sobte,
va percebe a la porta.
Des de dalt el seu balcó
uns grans crits s’oïen.

Lo cap! Lo cap l’hi han tallat.
Se li han endut aquells, deien,
i amb les mans gesticulaven.
En Tomàs, l’alcalde i ell,
esverats estaven.

Tots tres a veure el mossèn
a comunicar-li anaven
tot el que el Tomàs sabia.
Dubtant estava el mossèn
com ho resoldria.

El que mossèn Armengol
en aquells moments volia
era dificultats treure’s.
I el que pretenien tots,
era fer silenci.



Capítol II

Un malson a la dispesa del carrer de Ferran

Va començar a prendre notes 7+1
quan s’estava a Barcelona 7+1
i a redactar molts records 7
que des de temps ja notava 7+1
i els quals pugnaven per sortir. 8

No obstant, ell molt bé sabia
que divulgar no podia
perquè tot era molt recent;
l’acabament de la guerra
i encara bullia la sang.

Esperava aclarir un dia
el que passà al cementiri
respecte aquell cap robat.
I també els fets estrambòtics
del virrei d’Espanya, cruel.

La història ara es trasllada
en arribar a Barcelona.
Tenia només quinze anys
i no sabia de lletra.
I desitjava treballar.

Un cop a dins la muralla
l’adreçà el seu carruatge
cap al carrer de Ferran.
I allí des d’ara seria
la seva casa habitual.

El cansament del viatge
dificultà adormir-se.
Uns somnis entretallats
ja reposar no el deixaven
amb completa tranquil•litat.

Quan va despertar del somni,
neguitós encara estava.
La claror d’un raig de sol
en contacte ara el posava

amb la seva realitat.

Coll de Nargó