CORATGIA

Què és el que et té el cor robat? 12
no són paratges d’anomenada, 9+1
ni de prestigi turístic ni històric, 10+1
ni les Drassanes ni el barri gòtic, 9+1
ni el corrent multicolor de la Rambla, 10+1
ni aquell paisatge verd que et rodeja. 9+1
ni les amplades immensurables del mar. 12

Doncs, quin és aquest amor que t’ha enlluernat? 12
La meva amor és molt més modesta 9+1
que en comptes d’eixamplar-se i enlairar-se 10+1
s’ha encongit tant, per humiliar-se. 9+1
És l’herbeta que entre els junts de les pedres 10+1
creix molt suau i amb verd esperança, 9+ 1
fent un rialler somrís de vitalitat. 12

En som tots conscients? Pensem-hi i actuem. 12
La planta és feta per a la terra 9+1
per deixar-hi sa llavor i arrelar-hi, 10+1
i de ses substàncies nodrir-se. 9+1
La natura conjuga planta i terra, 10+1
fet indestructible, inviolable, 9+1
tant si és molt poderosa com elemental. 12

L’home, manefla de mena, i el “miracle” 12
L'home, que gaudeix d'esmenar sempre: 9+1
crea, inventa, destria, agrupa, empelta, 10+1
i copia les traces i manyes. 9+1
Mes, l’herbeta, en res d’això no compta 10+1
sols per una llei desconeguda 9+1
pot fer el miracle cada nit, reeixint de nou. 12

Rosa Vila

CORATGIA
Conclusió de l’autora
Ella no troba explicacions que donin raó, de com poden existir sers senzills, elementals i primaris que passin per la vida inadvertits, trepitjats, suportant les crueltats del destí, i ens puguin donar exemple d’humilitat i servitud, i fins i tot, saben perdonar les ofenses i oblidar-les, oferint al món a canvi, un tendre instint de bellesa que es converteix per a ella, en admiració i àdhuc, en inspiració poètica fonamentada en la insensibilitat inconscient del seu botxí per gaudi del nostre interior.

LLIÇÓ 8

L’ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA

Tu ets l’alzina que res no t’espanta i amb valentia t’enfrontes a la bullícia.
Ets un record de les boscúries i dels cims més alts que temps ha les aigües cobrien. La Providència et recorda el que era i el que és. Et trobes sola? Desemparada? Potser enyores tes germanes tan reticents a aquesta civilització? Recordes les ovelles que et seguien submises davallant cap al pla? I que en ta ombra es cobrien i anhelaven el moment propici desitjoses d’agraïment?. Trobes a faltar els pastors que fets de la teva pasta pensaven i vestien com tu? Allà series l’amiga i confident, el cobert i sopluig en dies de pluja, l’escalfor de les llargues nits d’hivern i en els intempèries d’estiu, els faries de parallamps i elles arraulides i confiant en tu, pregarien invocant misericòrdia al Creador. Com t’acostumaràs a suportar que un cop l’any, sense protestar, et tallin les branques, que a les ovelles els desproveeixin del vestit i ho facin tot cruelment? Hauràs de créixer seguint un ordre i renunciant la llibertat. No podràs arrelar al teu aire fins al fons, ni ser fidel als teus sentiments. L’aigua fresca que baixa de les muntanyes, que et calmava la sed i et sadollava a plaer, aquí serà controlada i entubada mentre que si a prop teu fos, t’hi esplaiaries i tot tu et refrescaries. Aquell diàleg amb la natura, que tant estimes, com el substituiràs? En temps de turbulència, la mà dolça de la mare a abraçar-te i amanyagar-te vindria, i el son agafaries com un infant bressolat. Allí la vida sempre és nova, no envelleixes, sempre hi ha una il·lusió. La teva ombra és recompensada i admirada. Aquí, seràs sempre un foraster, la gent passa de pressa sense aixecar els ulls al cel i ignorant aquell arbre del qual reps un respir. Si de les normes t’apartes sempre malmirat seràs. Els canvis constants envelleixen i aviat arribes a la decrepitud. Quan més creixes i la copa més estens no et deixaran pas morir de vell. Procuraran parar el teu creixement tallant en rodó l’escorça perquè la saba deixi de circular i provocar així la mort.

L’ALZINA

És l’alzina
arbre energètic
de grans virtuts i bon transmissor.
Nodreix l’home
i dóna vida
tenaç exemple de bon amic.
Observar-lo
i d’ell aprendre
tots aquells trets que el fan diferent:
sobri i simple,
molt segur i càlid,
fort i protector dels desvalguts.

El vent

Text paral·lel a la LLUNA DE GENER

Text paral·lel a la LLUNA DE GENER

Des de la finestra contemplava com un remolí de ventijol aixecava una polseguera que, com un vel transparent, m’ennuvolava la vista. La nit feia acta de presència i una resplendor rogenca anava il·luminant la volta celeste, arran de les muntanyes que circumdaven la ciutat. El vent augmentava d’intensitat i com foragitat per esperits, aixecava les fulles que es rebolcaven com boges rodolant fins a trobar un topall, on grinyolant acabaven la seva existència. Les orenetes esvalotades presagiaven quelcom que s’apropava. L’hivern treia el nas i desgavellava tota normalitat. La tardor moria per donar pas a l’hivern. Era un espai de lluita còsmica permanent. A la caiguda de la tarda, un aire dens pesava sobre les espatlles dels vianants, alentint-los el pas i xiuxiuejant sense força. El vent xiulava i entrava per portes i finestres, convidant-los a arraulir-se i anar-se’n a jóc. La cruesa del temps es resistia a abandonar el seu lloc i donava els últims espeternecs. La primavera accelerava la seva entrada xiulant i bramulant intermitentment. La tramuntana s’escolava per forats que ignoràvem, o crèiem impenetrables. L’herbei dels camps envellutats es movia acaronat pel vent d’un costat a l’altre, contrastant colors i transparències. No obstant i això, d’una manera traïdora, la tramuntana, a voltes, sorprenia l’esforç dels pagesos convertint-lo en desastre. No és difícil constatar, com un remolí invisible i ferotge esqueixava un ametller carregat de fruit. Trist espectacle. L’estiu, anunciava la seva arribada amb dies de bonança, l’aparició dels vents es produïa a base d’un horari fix, perfecte, seguint el camí del sol. Es produïa un moment de calma. L’harmonia s’aconseguia amb el cant de les cigales i el perfum sensacional que es desprenia amb el fregadís del vent sobre la pinassa. Els matins d’estiu a les platges, són inenarrables. El vent seguint el trajecte del sol anava amainant a mesura que aquest arribava al zenit i llavors començava a cedir i a fluixejar: arribava la marinada, moment de perplexitat, de descans, de desig, fent més suportable les feines d’aquells homes que lluitaven per treure profit del seu esforç i gaudir de la recompensa any rere any.